El silenci dels perdedors

Cada dia que passa ho tinc més clar: Casado és un talp amb una missió última que consisteix en carregar-se per sempre el Partido Popular. Enfocat així, encaixa tot. Una altra opció és que sigui un ximple perdut, perquè només un ximple tracta de ximples als seus electors, com no va deixar de fer-ho durant la passada campanya, en la qual va acumular un despropòsit darrere l’altre, i torna a fer-ho ara de nou sense cap escrúpol. Ximple o destroyer? Els votants del PP que conec en el meu entorn (cal tenir amics fins i tot a l’infern) van canviar de papereta el diumenge passat perquè no suporten que els tractin com a ximples. I aquesta setmana estan encara més cabrejats, perquè l’encara líder de l’oposició, després de culpar-los de no saber votar, demonitza i qualifica ara d’ultradreta als mateixos amb els qui estava disposat a formar govern tres dies abans de la celebració de la jornada electoral.

Tindran feina al PP per treure’s de sobre aquest insensat que, si el deixen al seu aire molt més temps, acabarà dinamitant el poc que queda del xiringuito. A l’edifici madrileny del carrer Génova i a les seus repartides per tota Espanya molts membres del partit, incondicionals de tota la vida, van plorant per les cantonades sense saber què serà del seu futur si això segueix d’aquesta manera. Si perden tants vots el 26-M com a les generals, hauran de guanyar-se la vida treballant, quin horror! Així que s’han quedat muts, com si de sobte haguessin descobert que tanta bajanada com van repetir durant setmanes, seguint l’estela del seu desfogat líder, era impossible que quedés impune.

Crida l’atenció el silenci de molts perdedors del PP. Un silenci que, estic segur, no és el que volia fer referència l’Alberto Carlos durant la nit del tancament del primer debat a TVE. El silenci de Cospedal, Soraya, Margallo o Gallardón, per posar només quatre exemples. O el de Rajoy, que calla fins i tot quan l’apassionat jovenet no es talla en abocar pel broc gros i li imputa la responsabilitat del seu fracàs. O el d’Aznar. Què fa l’Aznar callat, tan xulet com va estar durant la campanya? O el dels corruptes a la presó, cada vegada més desemparats, pobres d’ells. La seva llista continuarà creixent a mesura que es doni a conèixer fins a quin punt van fer amb els nostres diners el que els va donar la gana durant tants anys. M’imagino aquests telèfons portàtils traient fum: Seixanta-sis diputats, quina ruïna! Si és que són cinc menys dels que tenia Podemos en l’anterior legislatura! Maleïda sigui l’hora en què vam triar aquest mocós! I ara què fem amb ell?

M’imagino els ganivets ja esmolats, preparats per assestar les punyalades pertinents la mateixa nit de les eleccions municipals i europees. Tres setmanes encara, uf! Se’ls farà molt llarg. L’únic avantatge és que cada dia que passi l’esmentat mocós anirà acumulant ficades de peu a la galleda i potser tenen menys dificultat per a propinar-li la puntada de peu definitiva.

Ximple o talp? què dimonis és Pablo Casado? El que és clar és que, després de destrossar el seu partit, deixarà la dreta en mans dels feixistes i del perillosíssim ciutadà Alberto Carlos, i això no és precisament una bona notícia. A veure si mentre es recomposen, els partits d’esquerres es deixen d’embolics entre ells i són capaços d’aprofitar la conjuntura per fer finalment en aquest país la política decent que els seus ciutadans portem meritant des de fa tant de temps. Espero que no sigui demanar massa.

J.T.

(Traducción aparecida en "Públic" el 5.5.2019)